Reus, 15 de gener de 1939
Aquell gener de 1939, Reus va deixar de sentir les bombes, però encara no sabia que començava un llarg temps de silenci.
El 15 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Reus sense trobar resistència armada. Procedents de la Selva del Camp, ho van fer pel carrer del Roser, una via que ben aviat seria rebatejada com a Avenida del 15 de Enero. L’ocupació es produïa en el marc de l’ofensiva final sobre Catalunya, després que l’exèrcit republicà, superat militarment i sense suport internacional efectiu, iniciés una retirada accelerada cap al nord.
La ciutat arribava a aquell diumenge exhausta. Durant més d’un any i mig, la població havia patit bombardeigs constants, escassetat d’aliments, evacuacions i una vida quotidiana marcada per la por. En els dies previs, moltes persones havien abandonat Reus i s’havien destruït o amagat documents compromesos. Tot feia preveure una ocupació imminent. Segons testimonis de l’època, fins a mig matí del dia 15 es va viure una calma tensa, interrompuda pel canoneig llunyà i els rumors de desbandada de les forces republicanes.
L’entrada de les tropes franquistes —unitats del Cos d’Exèrcit de Navarra, sota el comandament del general Solchaga— es va produir sense cap combat. Aquell mateix dia, la bandera espanyola va ser hissada en espais simbòlics de la ciutat i, l’endemà, es constituïa la primera Comissió Gestora municipal franquista, que substituïa les autoritats republicanes.
Per a una part important de la població civil, l’arribada dels ocupants va ser percebuda com un alleujament immediat: s’acabaven els bombardeigs i la incertesa diària. Tal com recullen testimonis literaris i documents de l’època, el desig majoritari era tornar a una vida “normal”, encara que fos al preu de renunciar a llibertats i drets. El cansament, la fam i el terror acumulats havien deixat la ciutat sense forces per resistir.
Pocs dies després, el 20 de gener, reapareixia el Diario de Reus, ara en castellà i adaptat plenament al nou règim. El diari difonia el discurs oficial del franquisme, que identificava victòria amb pau i parlava d’“alliberament”, tot capgirant la realitat viscuda per una ciutat durament castigada pels bombardeigs. Aquesta manipulació del relat —en què les víctimes acabaven esdevenint culpables— seria una de les bases del discurs franquista durant dècades.
El gener de 1939 marca, així, el final de la guerra a Reus, però no pas el final del patiment. Amb l’ocupació començava una llarga etapa de repressió, silencis imposats i por quotidiana. La fi dels combats no va significar la fi de la violència per a moltes famílies, sinó l’inici d’una dictadura que condicionaria profundament la vida política, social i cultural de la ciutat.
A partir d’aquell moment, la ciutat entrava en una llarga postguerra en què la violència ja no seria visible als carrers, però sí present en la vida quotidiana. La repressió política, la depuració, la por i el silenci imposat formarien part del dia a dia de moltes famílies, mentre el relat oficial s’encarregava de legitimar la victòria i esborrar la memòria dels vençuts. Entendre aquell 15 de gener de 1939, per tant, no és només recordar la fi de la guerra a Reus, sinó comprendre l’inici d’un període que marcaria profundament la ciutat i les generacions que vindrien.
