El passat no és tant fosc.

Al llarg d’aquest 2023 i durant els pròxims anys se’ns farà familiar algunes paraules com ètica social i mediambiental, obsolescència programada, l’economia circular, la reducció del consum diàri o la gestió dels nostres residus, entre moltes d’altres. Tal i com indiquen molts informes mediambientals, el nostre sistema es troba en un desequilibri natural sense precedents i cal posar-li remei quan abans millor. En aquest sentit, hem pogut veure com molts governs del nostre entorn occidental s’adhereixen a programes que busquen reduïr la negativitat de la petjada humana al planeta Terra com és l’exemple de l’Agenda 2030, promoguda per les Nacions Unides. Seguint aquesta línia d’implementació, algunes institucions, petits governs i entitats locals planifiquen els seus programes d’actuació sota la llicència de l’anomenada Agenda 2030, per aconseguir un món millor a finals de la dècada dels vint.

Sota aquesta linia és promouen accions de sensibilització com aquelles que fan referència al consum i la producció responsables, la gestió del nostre ecosistema o bé una acció per la millora del clima. Tot passa per aconseguir un món millor a finals d’aquesta dècada. Però t’has preguntat mai si totes aquestes noves pràctiques son inherents a l’ésser humà? En aquest petit article farem una volta per la història, concretament a l’edat mitjana, per descobrir com en aquestes societats passades hem sigut capaces de mantenir un sistema amb una economia circular, sostenible i innovadora. Estàs preparada?

Quan mirem endarrere en el temps, solem agafar de referència escenes de pel·lícules, series o algunes històries que el professor ens explicava a classe mentre érem petits. En aquest imaginari se’ns fa l’idea com abans de la Industrialització (s. XVIII-XIX) no es tenia cura dels objectes personals, ni hi havia cap tipus d’estratègia econòmica o tampoc cap ordre social regulat de causa i conseqüència. Societats com els Ibers, els Romans i sobretot aquelles de l’època medieval son sovint acusades per l’actual ordre social com a pobles destralers, desorganitzats i que sobrevivien amb allò que podien. Segurament hi ha alguns aspectes dels anomenats aquí que podríem donar per cert, però no abans sense matisar en el seu contingut. Nombroses historiadores treballen a diari per posar llum a la foscor que s’ha creat al llarg del temps, mostrant que procedim de societats que sabien i podien gestionar els seus propis recursos, que respectaven el seu entorn i creaven i produïen productes innovadors i tecnològics.

Algunes rutes de comerç durant l’edat mitjana

Avui en dia reconeixem que el comerç és una font d’enriquiment que fa possible la producció en massa i que el consumisme que l’acompanya sigui un dels referents de la nostra economia. Si ho comparem amb altres etapes històriques, el comerç també ha sigut un punt important de les economies del passat a mesura que s’han traçat carreteres, rutes de navegació o intercanvis entre territoris molt diferents. Durant la llarga edat mitjana, el comerç va ser una peça clau del seu teixit productiu, produint-se una primera etapa on s’intercanviaven productes entre territoris molt propers a través de viles i pobles. Més endavant, cap al segle XII,  s’acava donant un nou pas a una diferent etapa d’expansió comercial, on centenars de teixits arribaven a les incipients ciutats del continent europeu omplint-se de població arribada del camp amb l’expectativa de trobar millors condicions laborals.  Sense aquestes dinàmiques no es podria haver traginat amb alguns teixits de la ruta de la seda o metalls preciosos de zones del nord d’Europa.

És en aquest nou context espansiu on apareixen enclauaments importants com Londres, Bruges, Venècia, Florència, Nuremberg o l’actual capital del país, Barcelona, uns indrets depenents de les rutes comercials marítimes i de mercats regionals com per exemple la Ruta de la Hansa al Bàltic, l’anomenada Ruta de la Seda que arribarà a fins a l’actual Xina o les rutes que comerciaven amb el món àrab i Constantinoble.

A finals del període, durant els segles XIV-XV, la Corona d’Aragó disposava també d’altres demarcacions comercials destacades a part de la barcelonina: el port de Cotlliure (a l’actual Catalunya Nord), el de Tortosa quan encara el riu Ebre era navegable, el de Palma de Mallorca i sobretot el de València, del qual farem destacades referències més endavant per les seves nombroses aparicions en fonts històriques. Sense aquestes infraestructures d’entrada i sortida de materials no es podien haver format grans nuclis urbans a prop d’aquests indrets, ni s’hagués arribat mai a destacar la creació d’una economia circular i sostenible entorn a aquests productes.

Els mercats de les grans ciutats van esdevenir un element clau en el dinamisme comercial per poder sostindre l’estat d’una economia sostenible. En els establiments és podien trobar tota classe de productes que provenien de diferents indrets del món o que es creaven a la mateixa ciutat a través de la mà d’obra gremial que poblava els seus estrets carrers. Com he esmentat a l’inici d’aquesta ressenya, hi ha alguns autors que han posat de relleu algunes zones rurals i ciutats de la Corona d’Aragó per mostrar com l’economia circular era un fet molt important durant el període que avui tractem.

Podem recórrer a l’estudi que va fer Concepción Villanueva al Baix Aragó medieval on va analitzar algunes pràctiques d’aquesta economia en diferents sectors econòmics de la societat. Entre aquests, en destaco la seva apreciació sobre el sector càrnic on es va establir una economia de reciclatge amb la confecció de productes nous a partir de materials susceptibles de noves utilitats:  els carnissers estaven obligats a vendre els cuirs i les pells sobrants al sector tèxtil, els quals contractaven a blanquers que estovaven el cuir a prop dels rius per tal que els teixidors o cuireters de la mateixa ciutat podessin crear cinturons, guants, pergamins, botes o morrals per cavalls. És produïa una reconversió de productes d’un sector, en matèries primeres per un altre sector econòmic, lo que avui en dia coneixem com a simbiosis industrial. Un altre aspecte que destaca l’autora és el de la producció de candeles locals per a l’església, on els arrendataris locals obliguen als carnissers aragonesos a reservar el séu blanc (greix cru de vedella o xai) per a la fabricació de les espelmes. A mode de curiositat, també resulta interessant destacar com  algunes peces trencades de rajoles o teules es feien servir com adob pels camps o per tapar algunes teules que s’havien de refer per necessitat i escassetat de recursos; o bé com algun feligrès d’alguna parròquia local feia una donació de joies que servien per forjar una nova campana que ressonaria en lo més alt de la torre. El cas més curiós d’entre tots, era aquell que utilitzava els intestins del bestiar per confeccionar cordes d’algunes instruments musicals.

En conclusió, l’autora destaca la posada en marxa d’una economia de reutilització, de reducció del consum i creació de nous treballs i oportunitats per la gent de l’entorn i sobretot organitzada per una gestió permanent dels residus utilitzats. Ho podem resumir com un procés cultural complex que implicava que cada individu o grup social gestionés els propis residus possibilitant una economia regular en sistemes rurals i urbans, implicant l’ús de valors i emocions al no considerar algunes productes inutilitzables, allargant la seva vida útil i fent impossible la coneguda obsolescència programada, tant immersa en els nostres temps.

Queda demostrat que els nostres avantpassats de l’edat mitjana tenien una capacitat innata per analitzar les possibilitats del seu entorn i per generar una economia amb un criteri de circularitat. Disposaven d’una experiència i un coneixement sobre els cicles naturals i tècnics de les matèries primeres, sobre els seus processos de transformació i sobre les funcions de cada producte i objecte. Per moltes raons, actuaven per una necessitat evident, respectant tot allò vell i forjant un nou sentit pràctic i de reutilització a tot allò que adquirien als mercats de viles i pobles.  

Es una pròxima entrega us parlarem sobre els mercats de roba de segona mà durant l’edat mitjana i la implicació de tots els estaments de la població en ells per fer negoci: els anomenats a Catalunya com els mercats de les puces. Algunes reines feien negoci amb la venda de les seves robes i alguns comerciants podien arribar a aconseguir roba que mai haguessin pogut comprar nova. Us sona aquest comportament? Espereu a la propera versió…