Un dels temes més interessants d’aquests mercats era que generaven tot una economia que implicava a moltes persones de la ciutat, tal i com he explicat a l’anterior post amb el punt sobre la re-utilització. En aquest sentit, trobem que dins la Barcelona del segle XIV, existia la figura del curador de l’encant qui s’encarregava per vetllar que la roba o bé algun aixovar -que també es venia al mercat- no fos robat o malmès. Per això, aquesta figura a vegades contractava una sèrie de persones encarregades de la neteja dels productes per a que no hi haguessin puces que baixessin el preu de l’objecte. En aquest sentit, resulta interessant fixar-se en la roba dels més rics de la ciutat, qui en comparació amb altres estaments socials més baixos, no deixaven tanta roba a vendre sinó que la que hi posaven al mercat era de qualitat i més cara.

Així, els estaments socials amb menys poder adquisitiu podien accedir a la compra de robes d’altres estaments superiors, trobant-se amb situacions tals com on un notari o mercader es podia costejar la compra de teles d’importació o folres amb pells, accedint així a la moda dels més poderosos. Per contra, les persones més pobres de la societat urbana accedien a tot tipus de roba més modesta, propera i fins i tot vella. Per aquest motiu van aparèixer figures que van guanyar molta fama i fortuna en aquets mercats com eren els pellers, qui venien en massa totes aquelles robes que compraven als mercats de les puces o com ens indica l’autora, abans de fer la venda les transformaven per poder-les vendre en un producte diferent, iniciant així una petita roda circular de donar vida als productes que es trobaven. Sembla mentida, però els pellers van anar agafant fortuna a les ciutats medievals com València, i se’n sap d’alguns casos com el de Mateu Simó (1368) qui contribuí en 300 sous de préstec per a la Corona en la seva guerra a Sardenya. També es destaca que d’aquest ofici, que serà molt apreciat a finals de l’edat mitjana, va sorgir de manera espontània en els inicis de l’arribada en massa a les ciutats, i és té constància a la mateixa ciutat valenciana que dones com Estefanía, coneguda com la Pellera (1284) actuava sola a les subhastes dels mercats de les puces de la ciutat. A mesura que passen els segles, els pellers es comencen agrupar en gremis per guanyar poder i influència, aconseguint que perdi força el paper de les dones.  

Amb tot aquest moviment de compra-venta,la  transformació de roba va estimular una economia circular a l’abast de totes les classes estamentals, centrada en els mercats de segona mà que va crear noves tendències en la moda. Tothom podia accedir i transformar-la i evolucionar-la. I tot allò que estava desgastat (destinat a la supervivència) es reciclava en fundes de coixins o pegats per la roba trencada. Cotoners, corretgers, sabaters o els mateixos drapers van poder accedir a un material i donar-li un segon ús, però aquest cop creant tendències innovadores en la moda i evolucionant la indústria sostenible de la roba i el teixit.

Recapitulem

Sovint tenim tendència a pensar que tot allò que hem de solucionar ho fem amb invencions del nostre present, però a vegades se’ns oblida fer una mirada al nostre passat per descobrir com amb anterioritat s’han plantejat reptes semblants als de la nostra època i s’han solucionat amb consonància de l’entorn proper. Mirar cap al nostre passat, pot significar aprendre i valorar com és possible que sigui tant fàcil “carregar-se” el nostre món, sense saber gestionar els nostres propis recursos o posar en ús tota la nostra tecnologia per aprofitar els recursos de manera sostenible i gradual. Fer una mirada a l’edat mitjana ens pot ajudar a descobrir un món proper al nostre, gestionat amb sensibilitat, precaució i modèstia, amb l’objectiu de sobreviure i pensar en un futur més segur i fiable. Amb aquest petit article queda de manifest que la pseudo-història, les mentides o falses creacions només ajuden a justificar les accions desastroses del nostre present. Aprenem del nostre passat?